No Prendràs el Nom de Déu en Va
Deu Manaments
Moreta Tusquets, Ignasi
¿Fins a quin punt és lícit parlar de Déu, atribuir-li textos, doctrines, voluntats, identificar-lo amb determinades persones, descriure'n els atributs? A la llum del segon manament, ¿tota paraula sobre Déu no és, potser, una blasfèmia? La gran temptació de totes les elits religioses és instrumentalitzar la divinitat: atribuir a Déu dèries humanes fent-les passar per divines. D'...
Synopsis
¿Fins a quin punt és lícit parlar de Déu, atribuir-li textos, doctrines,
voluntats, identificar-lo amb determinades persones, descriure'n
els atributs? A la llum del segon manament, ¿tota paraula sobre
Déu no és, potser, una blasfèmia?
La gran temptació de totes les elits religioses és instrumentalitzar la
divinitat: atribuir a Déu dèries humanes fent-les passar per divines.
D'aquesta manera, Déu es converteix en una font de legitimació.
El segon manament constitueix una càrrega en profunditat contra els
perills de la religió llançada des del cor mateix de la religió. No és la
crítica de la religió exposada des de fora de la religió després de segles
de transmissió i desgast. Al contrari: és el segon dels «manaments de
Déu», establert per la tradició eclesiàstica sobre la base dels textos bíblics.
És la religió advertint-nos dels perills de la religió mateixa. És la
religió recordant-nos que, com deia Duch, és capaç del millor i del pitjor:
també del pitjor. Per sospitar dels discursos religiosos, dels perills
de l'ús del nom de Déu, dels paranys de les predicacions clericals, no
cal recórrer a elaborades desmitificacions des de fora, perquè la mateixa
llei de Déu ens adverteix contra la temptació d'instrumentalitzar-lo.
Artículos relacionados
