Un llamp mata el Domènec; així comença aquesta història en què la muntanya, els Pirineus, són el fil conductor, observadors omnipresents d'allò que passa a les seues faldes. La Siò, vídua d'un poeta haurà de criar sola l'Hilari i la Mia.
Irene Solà, li dóna veu a la muntanya, a les trompetes i cabirols. Exerciràn de narradors recordant-nos que estem lligats a ells, que amb la natura en som un, i que, encara que tenim la memòria i la mort, -que també parlen a aquesta història-, i la pena, no en som més que aquell cabirol que fuig del caçador.
La muntanya ens parla i ens diu que tot passa. A cada página hi trobem la natura com a forma d'aferrar-se al present, la mateixa muntanya ens avisa de què tot s´acaba, el plaer i el dolor (“Que res durarà gaire estona. Cap cosa. Ni la quietud. Ni la calamitat. Ni el mar. Ni els vostres fillets tan lletjos. Ni el terra que aguanta les vostres potes escarransides.”) La vida que pren el seu curs mentre la mort i les coses no dites van endurint la pell dels habitants. Tenim al silenci i l´oblit com a forma de supervivència (“Quan la Sió va perdre el cap, el meu home va dir que a vegades, per sobreviure, has de tirar terra sobre els records, però que qui ha patit massa sempre hi tira massa terra. L´Agustí hi pensa molt, en la història de tots plegats. Busca el perquè de les coses. L´analitza. És la seua manera de trobar pau. Entendre els fets, les persones. Però no totes les coses es poden entendre, estimat”.), i com el fet silenciat sempre torna i necessitem els plors, que brollen com l´aigua del riu i que també curen de tanta desgràcia, de vides que haurien d´haver sigut d´altra manera però que s´accepten amb resignació i inclús amb certa esperança.
La natura com a sistema en què els seus elements apareixen i desapareixen, naixen i moren. Els éssers humans, un element més del cercle, que ha d´aprendre d´ella i relativitzar, que encara que tinga la memòria i la poesia, són un element més, efímer i xicotet com un bri d´herba. Veiem la insignificança de l´home versus la força imparable de la natura, però també veiem l´exaltació d´allò extraordinari que només l´home pot fer: la cultura, l´art, la poesia: “La poesia ha de ser lliure com un rossinyol. (…) La poesia és un assumpte seriós, dels més seriosos que hi pot haver. Més seriós que la mort, i que la vida i que tot. Un assumpte profund i vital.”
Aquest llibre ens l´hem endut a la nostra serra i l´hem gaudit mentre quasi escoltavem a la pinada parlar i a les dones d´aigua sortir del riu; ens hem imaginat bruixes valentes i esperits que no descansen, que no se'n voler anar. Un conjunt de peces, veus i estils que van acoblant-se de manera natural per a arribar a un final on tot encaixa. Els cercles de la vida que es tanquen; els cercles de la natura que sempre es repeteixen.
