Gianni Rodari va néixer a el 23 d'octubre de 1920 a Omegna, el Piemont, una petita ciutat de la Província de Novara, situada al nord d'Itàlia i va morir a Roma el 14 d'abril de 1980 després d'una operació quirúrgica a l'edat de 59 anys. Les seves restes descansen en el Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano a la ciutat de Roma.
El seu pare, Giuseppe, era forner i va morir quan Gianni tenia 10 anys. Gianni tenia dos germans més grans: Cesare i Mario. El més gran, Mario, era fill només del pare, que, en quedar vidu es va casar amb Maddalena Aricocchi, mare de Gianni i Cesare.[1]
L'any 1931, la seva mare el va fer ingressar al seminari San Pietro Martir de Seveso (MIlà), però aviat vas adonar-se que la carrera eclesiàstica no era apropiada per al seu fill i el 1934 el va matricular per estudiar magisteri a Gavirate, on va obtenir el títol de mestre als disset anys, un any abans que el seus companys, però va haver de fer l'examen com a estudiant lliure. El 1936 va publicar vuit comptes en el setmanari catòlic L'azione giovanile i va començar a col·laborar a Luce, una altra publicació de l'església.[1] El 1938 va treballar a Sesto Calende (Varese) com a professor privat per a una família de jueus alemanys que havien fugit del règim nazi. Ho va explicar en el llibre La gramàtica de la fantasia:
L'hivern 1937-1938, per recomanació d'una mestra, dona d'un guàrdia urbà, em van contractar per ensenyar italià a uns nens d'una família de jueus alemanys que creien -ho van creure durant uns quants mesos- que a Itàlia havien trobat un refugi contra la persecució racial [...] mentre va durar va ser una bona època. Vaig aprendre una mica d'alemany i em vaig llençar als llibres en aquella llengua amb la passió, el trastorn i la voluptuositat que a porten a qui estudia cent vegades més que cent anys d'escola.[2]
Tenia un gran interès per la música (va cursar tres anys de violí) i per a la literatura (va descobrir les obres de Nietzsche, Schopenhauer, Lenin, Trotski, Dostoievski, que van ajudar-lo a desenvolupar el seu sentit crític).L'any 1939 es va matricular a la facultat de llengües a la Universitat de Milà però va interrompe els seus estudis, ja que va esclatar la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, va quedar exempt de prestar serveis militars a causa de problemes de salut. Va afiliar-se al partit feixista durant un temps per poder trobar feina. El 1941 guanya unes oposicions per a mestre i comença a fer suplències a Uboldo, un poble de la província de Varese Però commogut per la pèrdua, a la guerra, dels seus dos millors amics i l'empresonament del seu germà Cesare en un camp de concentració alemany, Rodari es va posar en contacte amb la Resistència i va apropar-se al Partit Comunista Italià, al qual va afiliar-se el 1944.[1] Després de l'alliberament va iniciar la seva carrera com a periodista i va dirigir la revista comunista L'Ordine Nuovo on firmava els seus articles utilitzant el pseudònim Francesco Aricocchi (Aricocchi era el cognom de la seva mare).
Del 1947 al 1950 va escriure, per a una pàgina dominical dedicada genèricament «a la família», els seus primers contes humorístics. I després d’aquesta comanda en van venir més. L'any 1948 començà a escriure els seus primers textos per a nens a les pàgines dels diaris L'Unità, Vie Nuove i Noi Donn. El director del diari L'Unità el va animar i li va confiar un lloc de redactor al nou setmanari per a nois II Pioniere, del qual posteriorment van surgir les seves primeres obres infantils Il Libro delle Filastrocche (1950) i Les aventures d'en Cebeta (Il romanzo di Cipollino, 1951).[3] A més a més, també va escriure tirallongues lligades a la literatura infantil popular italiana: filastrocche (cançons infantils), cobles, contes fantàstics i narracions humorístiques.
L'any 1952 va visitar l'URSS per primera vegada i a l'any següent va casar-se amb Maria Teresa Ferretti, amb la qual va tenir, 4 anys més tard, una filla anomenada Paola. L'any 1957, Rodari va superar l'examen de periodista professional.
De 1966 a 1969 va participar activament en projectes de col·laboració amb els infants. Va recórrer escoles italianes per explicar històries i per a respondre les preguntes que tenien els infants. L'any 1970 li va ser atorgat el Premi Hans Christian Andersen pel conjunt de la seva obra literària, què és el premi més important dins l'àmbit de la literatura infantil. Aquesta distinció li va permetre obtenir una reputació internacional. Va defensar sempre la creativitat de la mainada i amb el llibre La gramàtica de la fantasia (1973), dirigit als ensenyants, es va convertir en el "pedagog de la imaginació". Les seves obres han estat traduïdes a un gran nombre de llengües.
L'any 1979, després d'un viatge a la Unió Soviètica, la seva salut va començar a empitjorar i va haver d'abandonar part del seu treball. El 10 d'abril de 1980 va ingressar en una clínica de Roma per ser operat de la cama esquerra i quatre dies més tard va morir.
Els llibres de Gianni Rodari estan plens de creativitat i humor, trenquen els esquemes preestablerts i ajuden a pensar sense prejudicis tot formulant noves preguntes.[4] Tot i tenir el seu sentit crític, Gianni Rodari fa un bon ús de l'humor i la fantasia entusiasta que l’envolta per tal de crear els seus llibres.
Comparava el seu treball d’escriptor per a infants amb el d’un un fabricant de joguines, i volia que cada llibre seu absorbís tota la personalitat de l’infant de la mateixa manera que l’absorbeix una bona joguina, un bell joc.[5] Gianni creia que la creativitat de la mainada era una eina essencial per a canviar el món.[6]
Iniciats els anys 60 va començar a recórrer escoles italianes on a través del contacte directe i la interacció amb la mainada va observar-ne les reaccions en llegir els seus contes i les va anotar per trobar més tècniques que el permetessin crear bones històries. D’aquestes anotacions i tècniques va crear una de les seves obres principals: La gramàtica de la fantasia: introducció a l’art d’inventar històries (1973).
Amb els seus llibres, Gianni Rodari no volia només inventar i escriure uns relats que entretinguessin els infants, sinó que convidava el públic a introduir-se dins la història i completar-ne la trama.
| « | És creativa una ment que sempre treballa, que sempre fa preguntes, que descobreix problemes on els altres troben respostes satisfactòries | » |
| — G. Rodari[7] | ||
En els seus escrits, plens de frescor i humor, ens trobem amb un llenguatge personal on els jocs de paraules i els binomis fantàstics s'expressen en tot el seu potencial.
Els binomis fantàstics són una tècnica a l'hora de realitzar un conte incorporada dins el seu llibre "La gramàtica de la fantasia". Convida els nens a entrar amb llibertat al món de la imaginació, que actuarà com a eina per conèixer la pròpia realitat .[8]
Una de les afirmacions que va fer l'any 1970, en rebre el Premi Andersen pel conjunt de la seva obra i que a més es pot veure en les pàgines del seu llibre és:
| « | Cal tenir una gran fantasia, una forta imaginació per ser un gran científic —per imaginar coses que no existeixen encara—, per imaginar un món millor d’aquell en què vivim i posar-se a treballar per construir-lo... | » |
| « | Jo crec que les rondalles, les velles i les noves, poden contribuir a educar la ment. La rondalla és el lloc de totes les hipòtesis: elles ens poden donar claus per entrar en la realitat per nous camins, poden ajudar l’infant a conèixer el món. | » |
