Friedrich Wöhler, tot i que es va doctorar en medicina lany 1823 a la Universitat de Heidelberg, va ser un químic vocacional. La seva formació com a químic va culminar amb lestada de dos anys a Estocolm, on va treballar amb Jöns Jakob Berzelius en làmbit de la mineralogia. Wöhler va exercir de professor de química i mineralogia a Berlín, on feia recerca en el camp de la síntesi inorgànica i en aquesta època, de manera inesperada, va sintetitzar la urea quan es proposava obtenir el cianat damoni (1828). Aquesta experimentació va esdevenir el mite fundacional de la química orgànica, el qual unificava el territori dels compostos inorgànics i el dels orgànics, i, per tant, eliminava la necessitat de concurrència de lacció duna força vital per a obtenir al laboratori compostos dorigen vegetal o animal. Més tard, va ocupar una plaça de professor a lInstitut de Tecnologia de Kassel i a la Universitat de Göttingen. Wöhler va mantenir sempre una interessant i fluida correspondència amb Berzelius sobre la descoberta i la identificació de la urea. També daquesta època és linici de lamistat i col·laboració entre Wöhler i Justus von Liebig, de la qual deriven fites importants en el desenvolupament de la química orgànica, tant des del punt de vista experimental daïllament de nous productes naturals, com de lestudi de la seva reactivitat química i de la identificació dels grups funcionals. Durant el període a Göttingen, Wöhler va sintetitzar, també, molts compostos inorgànics i va contribuir a aplicacions de la química analítica, tant en mostres minerals com en biològiques. Wöhler va ser un químic i investigador excel·lent, experimentador nat, creador de coneixement, formador de nous científics que han transcendit fins als nostres dies, sempre obert a la comunicació i a la col·laboració amb la comunitat científica.
