Amb un informe mèdic tremolant-li a les mans, una dona decideix emprendre sola un viatge a peu, d’un extrem a l’altre de les Alberes, a l’hivern. Seguint el rastre fugitiu de la trobairitz medieval Alba de Peralada, i acompanyada per les notes romàntiques del Winterreise de Schubert, deixa enrere tot el que ha estat fins aleshores per encarar les preguntes que no es responen amb paraules. Sobre l’amor, la mort i el coratge d’estar viu.
«Ocells, arbres i aigües componen, també, un llenguatge del camí. Diferent del que em pensava, fet de signes que van més enllà dels números i les paraules. Aprendre’l és com aprendre a caminar. Fent tentines. Ensopegant. Buscant l’equilibri, la manera de sostenir-se en el món. Diuen que no hi ha dues petjades iguals en tota la capa de la Terra —i quina és la meva? Deu ser diferent de la que ha estat fins avui? Totes les cèl·lules del cos es renoven completament cada set anys; ossos, pell, cabell, sang, pits... he estat set persones diferents fins a aquest moment. Set petjades. Amb prou feines recordo com era posar-se a les sabates d’aquelles altres que vaig ser. Cap a on em duran, ara? Només el camí m’ho pot dir.»
Elisabet Riera ha escrit una novel·la que és paisatge íntim: un recorregut a través dels Pirineus orientals —de llevant cap a ponent— que és el viatge de transformació de la mateixa narradora, i alhora un homenatge als caminants solitaris i a la fin’amor de les trobairitz.
