Carn de cos cru versa sobre la impossibilitat de dir-se
sense un cos propi, és un lligament entre paraula i carn.
Tracta d'un viatge juganer cap a la construcció d'un
teixit carni i un dir particular, el desembarassament d'un
passat i la ferma convicció que la carn, com la vida,
sempre serà crua.
Planteja la contradicció i la lluita de l'alteritat en el propi
cos amb una llei que ve imposada però que el llenguatge
de l'autora juga a forçar, esquivar i, fins i tot, trencar.
«La llei (paterna, divina, verbal) desplega la seva
ofensiva contra el cos, que s'hi rebel·la, que s'hi regira i
que es dispara cap a tots costats en una explosió
fenomenalment obscena, en la seva dimensió més
escatològica, més excremental, més masticatòria, més
orgullosament immoral», diu Borja Bagunyà.